La fuga

S. B. són inicials amb rostre. Però si parla amb desconeguts, es tapa la cara. S. B. és un noi que compleix condemna a la presó, al Centre Penitenciari de Ponent, a Lleida, entre l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova i el Camp d’Esports. Per bona conducta, és possible que surti l’any 2015. "Porto aquí des de fa 7 anys, per robatoris, robatoris de no-res", es disculpa, reprimit, com si demanés clemència davant un jutge misericordiós. Li agradaria tocar la guitarra, per la qual cosa, ja fa alguns arranjaments. La música l’amansa. Per aquest motiu, quan va veure el cartell penjat als murs de la presó amb la visita de l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida, es va dir: "Els vull conèixer". El passat 19 de març, al matí, es va projectar a la sala d’actes de la presó de Lleida la pel·lícula muda Speedy (Teddy Wilde, 1928; traduïda com 'Llampec'), amb l’acompanyament de la "música sincronitzada en directe". La Simfònica de Lleida va posar la nota de color a la darrera pel·lícula muda de Harold Lloyd. I el que mai havia vist S. B. fora de la presó, ho va veure a dins.

Es van congregar com si anessin a un dinar. A les deu del matí, vestits de negre antifaç, una trentena d’instrumentistes es van anar trobant a la porta principal, per tal d’entrar tots plegats. Sabien que havien de dur afinats els violins i les trompetes, i sabien exactament el que no havien de dur: ni bosses de mà ni telèfons mòbils ni monedes ni tabac ni rellotge ni joies ni bijuteria ni cinturons ni moltes altres coses...

"D’acord amb el que disposa el Reglament Penitenciari es recorda que està prohibit introduir al Centre els articles següents: les drogues tòxiques, estupefaents i substàncies psicotròpiques…·.

Tres controls d’admissió. A cada control, alguna cosa anava quedant a fora. Menys els instruments. Els músics van pujar a la planta superior per una escala ascendent del do re mi fa sol (notes escrites a cadascun dels esglaons). A meitat del camí, penjada a la paret, la còpia d’un quadre neoplasticista de Piet Mondrian, amb la "retícula còsmica" (trama de línies i plànols geomètrics). Els músics van passar de llarg pel passadís, de les vitrines on s’exposen els treballs artesanals dels presos ("Aquests objectes han estat elaborats pels interns del centre. El 60% de la recaptació de la venda es destinarà als interns, i el 40% restant servirà per adquirir el material dels tallers").

Van deixar enrere els cactus de la lleixa i els operaris descarregant els palets de lleixiu Cluny ("neutra, per a rentadores").

Els músics de l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida van entrar enfilats a dins de la capella de la presó, on van dipositar les fundes i van obrir els estoigs. La capella, davant de la sala d’actes on tindria lloc la projecció del film, és un espai d’uns 40 metres quadrats, amb coloms pintats amb aerosol. Allí, el  mossèn Joaquín Pina diu missa "mercedària" i els voluntaris d’Alcohòlics Anònims fan xerrades setmanals. A sobre de l’altar, dos ferros forjats fan les funcions de Creu. Les finestres de les portes estan cobertes amb instàncies de color verd fotosíntesi del Jutjat de Primera Instància i Instrucció. Al faristol, es pot llegir: "Paraula de Deu".

A la capella, els músics anaven assajant, a l’espera que el director, l'Alfons Reverté, els convidés a sortir, com si estiguessin dins el vestuari, a la mitja part d’una final de la UEFA. Els titulars de l’orquestra són Teresa Valls, Guillermo Prats, Eduard Boleda i Xesco Grau. Suplent, tanmateix amb possibilitats de jugar: Paco Ruiz.

El caragol

La Teresa Valls (Córdoba, 1976) carrega un estoig enorme. Es tracta de la funda dins la qual guarda el violoncel, que té, més o menys, la mateixa estatura que ella. A la funda, un adhesiu d’un caragol que treu les banyes al sol. Morena i brunyida, expressiva com el xarampió, la Teresa s’asseu a la capella, agafa el violoncel pel batedor i frega amb l’arc les quatre cordes.   

"Entre els meus mestres cal destacar Lluís Claret i Marçal Cervera, successors directes de Pau Casals. I he tocat en molts llocs, d’aquí i de l’estranger: en grups de cambra, en orquestres...", s’esplaia aquesta dona que encara no s’ha fet cap assegurança de dits i que, abans de ser músic, volia ser ballarina. També fa classes a l’Escola de Música d'Ivars d'Urgell, on intenta treure profit als estudis de solfeig: "Tocar el violoncel i poder fer música és gratificant". La Teresa ha compaginat el seu instrument preferit, que miraculosament ha adquirit el timbre de la seva veu, amb el piano. Somriu, amb un somriure contagiós com el còlera. Tot seguit, la Teresa Valls agafa amb la mà dreta l’arquet, fet de fusta i de crins de cavall, i fa vibrar les notes, agudes i greus, i aconsegueix que l’aire s’harmonitzi en torn a ella.

Elefunk

Tant alt com el jugador de bàsquet Manute Bol, Guillermo Prats (Barcelona, 1961) és un contrabaixista polivalent, cosa que vol dir que li encantaria tocar, tant una sonata bipartita amb el besnét d’Ígor Stravinski com compondre la banda sonora d’un llargmetratge que analitzi la civilització i la barbàrie en els temes de Rosendo. "A mi m’agrada tot, la música moderna, la clàssica i el jazz. Si és bona, tota la música m’agrada". Per bona, el Guillermo entén una combinació d’acords que sonin bé a l’oïda. I per oïda, el Guillermo entén alguna cosa més que un sistema de tubs enrotllats, amb cavitats i membranes en les quals es refugia el timpà: l’oïda és l’audició suprema.

El Guillermo es va formar al Conservatori Municipal de Música de Barcelona, amb el professor Ferran Sala. Abans d’arribar al Conservatori, i abans de ser un contrabaixista amb ànima, el Guillermo Prats tocava en un grup que no menyspreava ni al punk ni al heavy metal. S’anomenava Elefunk, fusió de las paraules elefant i funk. "D’això fa molt de temps, va ser als 70, però em va servir d’experiència", anota. Més tard, es va acabar apuntant al Taller de Músics ("tremendament dinàmic i versàtil"), i arribaria la consagració al Jamboree Jazz Club, a la plaça Reial de Barcelona. "M’he interessat molt per altres camps, i me n’he anat de gira amb el cantaor Miguel Poveda i he enregistrat fados amb una de les millors veus, la de Névoa", arrodoneix. "Jo sóc un home polifacètic i encara no estic cremat".

A la capella, el Guillermo Prats afina les quartes ascendents (del mi al sol).

Drum Kit   

Al llibret amb la música que Carl Davis va crear per a 'Speedy', i que està en mans del percussionista Paco Ruiz (Saragossa, 1974), a l’angle superior esquerre, apareix el terme anglès de Drum Kit. "Sí, es pot dir que sóc el bateria de l’orquestra", es defineix orgullós de pertànyer a un grup humà que sap reaccionar sota pressió. Inspecciona les baquetes, els platerets, les masses… Amb elles, ha anat a veure les terres de les comarques més allunyades, com els còmics que recorrien les viles a 'El viaje a ninguna parte'. Ha estat membre de les orquestres de Galícia, País Basc, Castella i Lleó, Astúries…

Format al Conservatorio Superior de Música de Aragón, va ampliar els estudis a Madrid. Paco Ruiz, melancòlic, filòsof, inconformista, es passeja per la capella tot fent temps, fins que els presos ocupin els seus seients i comenci l’espectacle. "M’agrada tocar a la presó. De fet, toquem en molts llocs, en el marc del programa 'Univers' de la OJC, i mai no diem no. A més, l’acompanyament rítmic és sempre necessari.".

Las gafas del cerca

Pregunta: Qui és l’Eduard Boleda? Resposta: És aquell d’allà.

Aquell d’allà és un músic que duu unes ulleres posades mentre es neteja unes altres. "Són las gafas del cerca?". "Sí", i somriu. Ens entenem, ambdós som Homo APM.

L’Eduard Boleda parla pausadament i amb molta claredat. Deu ser que des dels 10 anys i fins els 14 anys va ser escolà de Montserrat i allà va aprendre a cantar i a tocar dos instruments, el piano i el violí. Cap d’ells no va ser la viola, que és el "seu" instrument. "A la Falculat vaig tenir un profe viola i va ser llavors que vaig decidir dedicar-m’hi. Vaig estudiar Geografia i Història, però a tercer ho vaig penjar, ho tenia claríssim, volia ser músic!". Des del 1990 dóna classes de viola al Conservatori de Lleida i, des de fa 10 anys, els mateixos que té la Julià Carbonell, que n’és membre titular.

De la Julià opina que és un projecte realista. "Va per produccions. I és sostenible en temps de crisi. A més, el públic pot veure una orquestra Julià Carbonell de moltes mides i circumstàncies diferents. Avui som 20, fa quinze dies, al Palau de la Música, érem uns 70".

L’Eduard Boleda, a més, fa un espectacle tot sol. Bé, tot sol és un dir, fa un espectacle tot sol, amb ell mateix. És l’Up a up. L’Eduard Boleda és un mag de la viola amb el do de la ubiqüitat. En l’Up a up ell és a la pantalla, a mida real, fa duos i, fins i tot, trios, amb ell mateix tocant la viola. Del tot fascinant. I tot plegat, sense parar boig. Al noi de Verdú se’l veu ben centrat... "La qüestió és la d’anar gratant. Duent la música a nous públics. Un cop vam tocar en un corral a la muntanya i se sentien les gallines i va agradar moltíssim. Tocar al Palau, al Liceu o a l’Auditori és còmode, però tocar en un poble o una ciutat i veure que la gent respon és fantàstic". M’ho explica amb els ulls brillants sota les ulleres relluents.

La treneta

El Xesco Grau és el primer flauta de l’orquestra. Trobo que li escau el nom, Xesco. Porta una cueta trenada llarga, li arriba més avall de mitja esquena. Em ve al cap la Rapunzel i el poble d’Hamelin. Segur que li hauran fet mil cops el mateix tipus de bromes. No goso a demanar-li.

El Xesco, d’enormes ulls blaus i amb barbeta, és nascut a Guissona, va residir a Barcelona i viu a Cervera, d’on és professor al conservatori.

"L’afició em ve de sempre. Des dels 7 anys. No vinc de cap família de músics però sempre vaig tenir clar que ho volia ser", reitera. Primer va estudiar a Cervera, després a Barcelona, i va anar fent de músic, diu amb modèstia. Li demano que m’expliqui on, i em respon que m’enviarà un correu amb el "ridículum". Això de què "va anar fent de músic" vol dir que ha estat a la Frisk Jeugd Orkest d’Holanda, la Camerata de Barcelona, l'Orquestra de Cambra de Vila-seca, l'Orquestra Enric Granados de Lleida i l'Orquestra de Cambra de Cervera. A més, ha col·laborat amb l’orquestra del Gran Teatre del Liceu, l’Orquestra de Flautes de Barcelona, la Jove Orquestra Nacional de Catalunya, l’Orquestra de Cambra de Granollers i l’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra. A més, té un currículum jazzístic per caure de cul. "Una de les funcions de l’orquestra és portar la música simfònica a llocs on no és habitual d’escoltar-la, com ara a la presó. Però també a pobles que, normalment, no es poden permetre una orquestra. Això també és una experiència molt maca per als músics. Aquest tipus de música la interpretes als circuits habituals, al Palau, l’Auditori...

Tocar on no es toca habitualment és una experiència maca. M’encanta". En Xesco Grau, a la presó no hi havia tocat ni entrat mai. "Això és una mica com les pel·lícules. Espero que s’ho passin bé escoltant, de la mateixa manera que nosaltres ens ho passem bé tocant".

"I el futur?", li pregunto. "El futur està fotut. Però aquesta orquestra que no va amb nòmina, la pobra, potser és la que aguantarà. És el model més viable".

Localitats plenes

A poc a poc, les 150 localitats de la sala d’actes s’omplen amb persones que, per un motiu o un altre, purguen el passat a la garjola. Entre ells, com un més, Manuel Solà, (Tíjola, Almeria, 1963), director del Centre Penitenciari de Ponent des de l’any 2000. El Manuel volia ser arqueòleg, per la qual cosa es va llicenciar en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona. Es va inscriure a unes oposicions i més tard es va adonar d’on era: "Aquí estic bé, es poden fer moltes coses. De fet, es duen a terme moltes coses. Quan vaig començar, l’any 1986, hi havia molt a fer, i encara n’hi ha de coses a fer. Intento sortir d’aquí cada dia, això sí", fent broma. Manuel és un home baix i fort, sumit, de vegades, en un núvol de pensaments que sempre giren en torn al lloc de treball: "Aquí hi ha de tot. Algunes persones acumulen condemnes. El pres que més temps fa que és amb nosaltres va entrar ara fa 20 anys". La presó de Lleida té capacitat per a 1.200 reclusos. Actualment, 950 interns paguen aquí els deutes amb la justícia. Al Manuel Solà el que el motiva són les activitats que trenquen amb la rutina del centre, com ara la visita de l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida, que segueix l’estela de l’Orquestra Simfònica del Vallès, tot i ser la primera d’actuar al recinte penitenciari en format simfònic. "Quin és el perfil dels reclusos? Jove, d’uns 30 anys, immigrant, amb delictes de robatori amb violència".

El reclús S. B. és jove, té 30 anys, és immigrant i compleix condemna per robatori amb violència ("no-res, petits furts", diu S. B.). "A mi em va la rumba, el flamenc carrincló -el garrotin- i el rock. M’agrada tant l’Alejandro Sanz com l’Antonio Orozco", destil·la les preferències musicals. "Ah, i des de fa 2 mesos també estic estudiant anglès. Dins la presó mai s’hi està bé. Però, aquest és el primer cop que escolto una orquestra".

A dos quarts d’una del migdia del 19 de març, la sala d’actes de la presó, davant per davant de la capella, ja està plena. Els 22 seients reservats a les autoritat polítiques també ja estan ocupats.

El director de l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida, Alfons Reverté, es presenta a la capella. Havia arribat l’hora. Com l’entrenador argentí de futbol Carlos Aimar, l’Alfons es va col·locar a la porta de la capella, i va anar encoratjant els músics, un a un, insuflant-los de valor abans de sortir al camp en què en Harold Lloyd, Jimmie, festejava a Nova York la seva estimada Ann Christy, en el paper de Jane Dillon. Reverté arengava la seva tropa: "Vinga, senyors, au!".

I la violoncel·lista Teresa Valls, el contrabaix Guillermo Prats, el percusionista-bateria Paco Ruiz, el violista Eduard Boleda i el flautista Xesco Grau i els seus companys entren a la sala on ja està parada la pantalla de cinema.

Els interns de segon i tercer grau els van aplaudir. "Respecten tot allò que ve del carrer, és una passada", es meravella el director del presidi, Manuel Solà.

Alguns dies abans, es va proposar la projecció de la pel·lícula 'La fuga', protagonitzada per Charles Chaplin l’any 1915, en la qual s’escapa d’una presó de màxima seguretat. La direcció de la penitenciaria de Lleida va considerar la proposta inconvenient.

GALERIA D'IMATGES

Galeria d'Imatges: