“Intento deixar bon sabor de boca malgrat la duresa de la història”

Amb La vall de la matança (29è Premi de Narrativa Ribera d’Ebre, Josep Masanés s’endinsa en el món de la novel.la, clarament influenciat per la poètica de Cormac McCarthy. El llibre es presenta aquest dimecres a Lleida (Biblioteca Pública, 19.00h).

Pregunta.- A 'La vall de la matança' apareix un soldat amb un ull de vidre, 200 homes d’una unitat republicana són afusellats per l’exercit franquista però un dels soldats aconsegueix salvar-se, els metges del front enguixen les ferides dels soldats i escriuen el diagnòstic sobre el guix abans d’enviar els ferits cap als hospitals de reraguarda. No troba que hi ha posat una mica massa d’imaginació?

Resposta.- Aquesta pregunta també me la vaig fer jo. Fins i tot, un cop enviada la novel·la al premi de narrativa Ribera d’Ebre. Però aleshores vaig rellegir 'Tempestats d’acer' d’Ernest Jünger. En aquest llibre, Jünger explica la seva experiència a la I Guerra Mundial. Els atacs a les trinxeres enemigues entre mig de trets d’artilleria i com queien els homes que anaven al seu costat. Al final d’un d’aquests atacs podien quedar dos dels cent homes que l’havien iniciat. Sobreviure en aquestes circumstàncies és increïble, però Jünger va sobreviure i va arribar a complir 104 anys. Les històries que jo conto són molt més creïbles.

Com definiria 'La vall de la matança'?

És una novel·la d’aventures que tracta d’emular la més gran novel·la d’aventures mai no escrita, L’odissea d’Homer. Les novel·les d’aventures ens ensenyen que malgrat estar en extrem perill l’individu ha de tenir coratge i esperança.

De què tracta?

La novel·la s’emmarca en el darrer any de Guerra Civil a Catalunya i tracta de les aventures del capità Creus i el sotstinent Ciurana i un grup de soldats que ells reuniran al seu voltant amb la missió de realitzar un atac a un punt estratègic de les defenses enemigues que aturi l’avenç franquista.

El capità Creus és un heroi?

El meu sogre té un cosí de 96 anys. Viu sol a Barcelona amb la seva dona de 92 anys. Cada any vénen a Menorca. Ell va lluitar durant la guerra a la defensa antiaèria de Menorca amb el grau de tinent. Encara du tatuades al braç dret les ales que l’identifiquen com a membre de l’exèrcit republicà. D’altres, en acabar la guerra i ser empresonats, se les van llevar com van poder. Van arribar a tallar-se la carn tatuada amb un ganivet. Per a mi aquest home, i els que són com ell, són els veritables herois. Per això he escrit el llibre. Perquè no s’oblidin les seves històries.

D’on sorgeix el títol?

Amb el títol volia fer referència a l’horror de la guerra, als conceptes del bé i del mal, i crec que el llibre que millor reflexa les nostres conviccions morals sobre el bé i el mal és la Bíblia. L’Antic Testament està ple d’exemples de fins on pot arribar la maldat de l’home. En el Llibre de Jeremies, 39,43, es fa referència a una vall de la matança, un lloc d’oprobi i maledicció, com ho serà en la novel·la una de les valls que hauran de travessar el soldats del capità Creus. De fet, tota la maleïda guerra va ser una gran vall de la matança.

Un poble sense memòria està condemnat a repetir els errors del passat

Per què escriure sobre la Guerra Civil?

Volia donar una perspectiva diferent a l’habitual. Recordava les pel·lícules de John Wayne de quan era petit. Veiés aquell home alt i de caminar feixuc a la pantalla i sabies que era el bo i que passés el que passés la pel·lícula et deixaria un bon sabor de boca. Això es el que he intentat fer amb 'La vall de la matança', deixar un bon sabor de boca en el lector malgrat la duresa de la història.

Què ha intentat transmetre amb aquesta novel·la?

'La vall de la matança' és una reflexió sobre el bé i el mal. La millor manera de resumir-ho són unes paraules de Kurt Vonnegut a 'Un home sense pàtria': "No hi ha cap motiu perquè el bé no pugui imposar-se al mal, només cal que els àngels sàpiguen organitzar-se a la manera de la màfia".

'La vall de la matança' està basada en fets reals?
Hi ha una petita referència familiar. Un germà de la mare va anar voluntari a la guerra. Tenia 16 anys. Va caure al front de l’Ebre. Un dels personatges es diu com ell. Però és només això. El que li succeeix al personatge no s’assembla en res al que li va succeir al meu oncle. Es tractava d’honorar la seva memòria.

Hi ha noms de pobles que no surten al mapa...

Quan era adolescent, després del dinar de festa major, vaig sentir per primera vegada una història. Era aquesta: el front s’havia establert prop del poble on vivia l’àvia, que era vídua, i els seus tres fills petits. La dona, en previsió de possibles mals, va agafar les poques coses de valor que tenia i les va posar en una caixa de llauna i les va enterrar en una borda. L’endemà van arribar els nacionals al poble i els van donar cinc minuts per pujar a un camió. Se’ls van endur amb mig poble. Tenien por. La meva tia explica que va veure les fosses on els havien d’enterrar després d’afusellar-los. Van estar deportats a l’Aragó, però finalment van poder tornar. La casa estava mig desteulada i hi mancaven bigues que els soldats havien fet servir per fer foc. S’ho havien endut tot. Però eren vius. La borda on l’àvia havia enterrat el seu tresor s’havia ensorrat. Però potser va ser una sort. La caixa encara hi era. I van poder sobreviure. Quan vaig escoltar aquesta història em vaig sentir orgullós. L’àvia i el pare i els oncles apareixien davant meu com herois, com individus que eren capaços de viure mil aventures i sobreviure i me’n vaig anar corrents a explicar la història a uns familiars que vivien en una altra casa. Gairebé em fan la pell. La seva història era diferent. Havien quedat al poble amb els nacionals. Després d’aquesta experiència personal tenia clar que no volia que amb La vall de la matança ningú es pogués sentir identificat. Les històries de La vall de la matança no són reals però històries com aquestes van succeir a molts indrets de Catalunya.

Podem aprendre alguna cosa de la Guerra Civil?

Crec que un poble sense memòria està sens dubte condemnat a repetir els errors del passat. Cal recordar els qui van lluitar per un país més democràtic i lliure i mantenir viu el seu llegat.