“Les rebequeries són essencials per al desenvolupament de l’infant”

La psicòloga lleidatana Rosa Jové, que és especialista en psicologia clínica infantil i juvenil i psicopediatra, acaba de publicar nou llibre. Sota el títol Ni rabietas ni conflictos (ed. La Esfera de los Libros), la vicepresidenta d’Alleta que fins la setmana passada presidia el Col·legi de Psicòlegs de Lleida, proposa solucions senzilles i definitives als problemes de comportament dels infants. Quedem amb ella al seu despatx de Lleida perquè ens en faci cinc cèntims.

Pregunta.- No hi ha pares que no temin les rebequeries. La situació ideal és que no se’n produeixin?

Resposta.- De cap manera. El conflicte és inevitable en la vida de l’ésser humà que viu en companyia. Per tant, és indispensable que els nens tinguin rebequeries, que s’enfrontin amb els seus pares per aprendre a gestionar-les. D’altra banda, també és positiu que en tinguin perquè d’aquesta manera els nostres fills ens demostren que tenen opinions pròpies. Ningú no vol un fill submís, que d’adult no sàpiga demanar un augment de sou, ningú vol una filla sotmesa al seu matrimoni... Volem que els nostres fills siguin persones que sàpiguen defensar les seves idees.

Formen part del mateix procés d’aprenentatge.

Exactament. Formen part del procés educatiu de l’infant. Són indispensables perquè aprengui a gestionar els conflictes.

En quina edat acostumen a fer acte de presència?

Estadísticament, entre els 2 i els 4 anys és quan més s’acostumen a produir. Hem de tenir present que el cervell d’un recent nascut no està acabat. La mielinització del còrtex cerebral no es produeix justament fins als 2-4 anys i d’aquesta part del cervell en depèn el llenguatge, la memòria, el raonament... Per això cap als 2 anys el nen comença a raonar i, com tot el que comença, no té perquè fer-ho bé. L’infant té la seva pròpia visió del món i els seus propis desitjos, que no tenen perquè coincidir amb els dels seus pares. És aleshores quan sorgeixen les primeres enrabiades.

Són inevitables, d’acord. Però com hi hem de reaccionar?

Ens n’hem d’alegrar perquè quant abans comencin, abans acabaran. En el moment precís? Sempre dic que quan un nen agafa un rampell és que els pares fem tard, és a dir, no ens hem adonat d’alguna senyal del nen que anunciava el conflicte. És cert que no els podem evitar al 100%, però tots els pares saben que hi ha certs aspectes de la vida quotidiana susceptibles de generar una rebequeria i hem d’aprendre a gestionar-ho. Hi ha tres passos clau: comprensió, educació i elecció. Per exemple, volem banyar el nostre fill quan està jugant. Llavors li hem de fer veure que és normal que no vulgui anar al bany quan s’ho està passant d’allò més bé, tot seguit li expliquem perquè és tan important que es vagi a banyar i, per últim, li ensenyem a decidir proposant-li unes quantes opcions.

El subtítol del seu llibre és 'Solucions fàcils i definitives'. Realment n’hi ha?

L’educació dels fills no requereix grans discursos, sinó fer ús del sentit comú. Per tant, sí, les solucions que proposo són fàcils. Definitives? Sempre hi ha punts de fricció.

Els nens no necessiten límits sinó normes de convivència clares, models dels seus pares i valors

El secret rau en el fet que els adults interpretem el món des del nostre punt de vista, no des dels infants. Els grans tergiversem la realitat dels nens. Necessitem que algú ens recordi que hem de veure els menuts com uns éssers que cal educar i els hem de tractar igual que a tothom, amb el mateix respecte. Per exemple, jo no castigo la meva secretària si s’equivoca, aleshores per què ho fem amb els nens?

Quin és el límit entre un comportament normal i el que ens hauria de preocupar?

No m’agrada fer servir aquesta paraula, perquè no acostumem a limitar ningú. Aquest mot només es fa servir en nens i en animals, i en els segons ja està mal vist. Els nens no necessiten límits sinó normes de convivència clares, models dels seus pares (quants nens són obligats a menjar un puré de verdures que els seus pares no s’empassarien mai?) i valors. Amb això eduquem un nen, sense límits.

Això ens serveix tant quan els fills són petits com quan caminen cap a l’adolescència?

Sí. El que passa, però, és que quan són petits, quan tenen menys de 2 anys, com que no poden “entendre” aposto per evitar o distreure i així eludir els conflictes.

La seva filosofia passa per demostrar sempre a la canalla que els estimem. És contradictori això amb la idea que cal premiar el bon comportament i obviar el negatiu?

Sempre dic que si podem premiar el bon comportament, millor, sobretot si és excepcional. Quant al mal comportament... més que obviar-lo, hem de tractar-lo. Hem d’explicar-li perquè no ens agrada cert comportament, hem d’escoltar perquè ho fa perquè potser ha trobat que no tenia altra solució...

Veure programes com el de la famosa 'supernanny' ajuden?

Definitivament, no. Aquests programes són un show, igual que ho pot ser 'Gran Hermano', i en aquests programes no hi surten persones normals, sinó que hi ha un equip de psicòlegs que escull aquella gent que pot donar joc. A 'Supernanny' passa el mateix. Enregistren una família durant uns quants dies i potser aquells nens només s’han portat malament una vegada al dia. Però quan et passen totes les imatges juntes, aquell menut es converteix en un dimoni. Després arriba la supernnany a resoldre el problema penjant unes normes escrites en castellà i ho fa perquè ho vegi l’audiència perquè el 90% dels nens que surten al programa no saben ni llegir ni escriure perquè tenen menys de 5 anys. Són imatges manipulades!

Els seus mètodes van en la línia dels que defensa el doctor Carlos González. Què els diria als pares que opten per mètodes oposats?

Als pares, no res, perquè són més víctimes que altra cosa. Ells volen el millor pel seu fill i no els podem criticar per això. En canvi, a qui sí que podem criticar és a la gent que defensa aquesta mena de mètodes d’ensinistrament, a tots els professionals que han copiat una idea (que es va deixar d’aplicar per obsoleta i perquè es va demostrar que causava alteracions en els nens) i per seguir vivint continuen publicant llibres sobre aquests mètodes, que no fan altra cosa que enganyar els pares.

Quins són els millors consells que es poden donar a uns pares novells?

Un nadó només necessita amor i menjar. No necessita bolquers, un bressol preciós o la millor robeta del mercat. L’únic que necessita és moltes hores de contacte i menjar; no necessita res més, aquí i en plena selva amazònica. Tota la resta és secundari.

Per tant, només cal que es deixin portar pel sentit comú?

Sí. En gairebé totes les decisions que prenen a la vida, les raonem i les prenem però no fem una completa recerca sobre el tema. Prenem les decisions de forma natural. Aleshores... per què no fem el mateix a l’hora de tenir una criatura? No hi ha una manera correcta de ser una família i una d’incorrecta. Hi ha tants models de família com famílies al món!