“Suposo que la medalla és perquè porto 60 anys d'activista cultural”

L’acte protocolari d’inici de les Festes de Maig de Lleida serà, com cada any, el pregó, que tindrà lloc avui a la sala de plens de la Paeria i que també inclourà el lliurament de medalles a persones i entitats destacades de la ciutat. Enguany hi ha 30 distincions -19 plaques i 11 medalles d’or- i entre aquestes últimes hi ha la de la Medalla d’Or de la Paeria al Mèrit Cultural i Artístic, que recau en Enric Castells i Granés.

Pregunta,. Per què creu que li donen aquesta medalla?

Resposta.- Suposo que és perquè porto 60 anys com a activista cultural. La meva vida va canviar quan, mentre era a Barcelona estudiant Dret per lliure, va morir el meu germà i vaig deixar la carrera per ajudar el meu pare a dur el negoci familiar. Llavors, amb 20 anys, ja era membre de la Comissió de Festes de l’Ajuntament -ho vaig ser durant 25 anys- i vaig participar en la coorganització del primer homenatge que se li va fer a Enric Granados a Lleida, l’any 1952.

Vostè va començar molt jove...

De fet, quan estudiava als Maristes –que llavors estava situat al carrer Anselm Clavé– em vaig aficionar a fer d’actor a les obres de teatre de l’AEM, amb l’Olòndriz, el Samsó, el Cabasés i tots els santons de l’època. I aquest ambient teatral ja no m’ha abandonat en tota la meva vida.

De fet, vostè encara està en actiu...

Actualment sóc el president de l’Agrupació Teatral TOAR, entitat de la que sóc membre des de la seva fundació (1955), i tot i que ja no faig d’actor, també assumeixo les tasques de direcció i coordinació de les peces teatrals que representem.

En quantes obres ha intervingut?

He participat en més de 600 estrenes. La primera va ser 'Como la tumba', de J.A. Onieva, que es va representar l’any de la fundació de la companyia en un Teatre Principal que estava ple de gom a gom.

Però no ha fet únicament teatre...

També he escrit 32 llibres i moltes altres publicacions en format revista, així com també he pronunciat més de 60 conferències de temes teatrals i lleidatans.

Vostè és el que es diu de Lleida Lleida i ha participat en multitud de manifestacions culturals. Seria capaç de fer-me’n un resum?

Ho intentaré. He estat 20 anys desfilant amb els Armats de la Sang i també vaig ser fundador de l’Associació Armats de Lleida; he fet 25 anys de Rei d’Orient a la Cavalcada i vaig ser fundador de l’Associació de Reis Mags de Lleida; he estat membre fundacional del 'Diario de Lérida' i, amb el meu pare, de Ràdio Popular; sóc membre de l’Acadèmia Mariana des de 1947; vaig ser organitzador del Certamen Marià durant 35 anys; sóc el segon membre més antic del Caliu Ilerdenc (soci des de 1970), el més antic és Víctor Hellín, que fou alcalde de Lleida als anys 40 i que ja ha complert 100 anys; vaig ser membre fundador de la revista 'Acento', amb el doctor Vicente Ferrándiz; redactor en cap de la revista 'Ciudad'; soci del Cercle de Belles Arts durant més de 25 anys; membre i directiu de l’Associació de Música de Lleida durant més de 50 anys, fins a la seva dissolució amb la posada en marxa de l’Auditori; soci fundador de l’Agrupació Ilerdenca de Pessebristes, ara fa més de 50 anys.
També vaig col·laborar durant molts anys amb la Fira de Sant Miquel –encara que aquí no vaig tenir cap càrrec (riu)-, sobretot a l’època del Josep Barahona, el Juan Manuel Nadal i el Tito Fernández, i he estat col·laborador de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI).

Haurà conegut moltíssima gent... Seria capaç de destacar-me’n alguns?

Això és impossible, però ara que ho diu, voldria recordar que en el cas dels llibres que he publicat, em va ajudar molt l’Emilio Reimat, el Miquel Roig Nadal, el Joan Bellmunt i el Josep Gómez-Vidal.

D’entre tot el que ha viscut, triï una anècdota!

Al temps de l’alcalde Pons es va contractar perquè toques a Lleida l’Orquestra Simfònica de Madrid, sota la direcció del famós pianista i director musical José Iturbi, que acabava de triomfar a Hollywood amb pel·lícules musicals tan famoses com 'Levando anclas' o 'Escuela de sirenas'. Eren les Festes de Maig i recordo que va cobrar 500.000 pessetes i se li va pagar amb dòlars –així ho va demanar ell-, que els vàrem anar a treure del banc. Iturbi havia arribat directament en avió des dels Estats Units i es va allotjar a l’Hotel Palace, que estava ubicat als Porxos. Jo llavors tenia signatura de l’Ajuntament i vaig anar personalment a lliurar-li els seus honoraris, però al cap d’una estona li va telefonar el cap de l’orquestra per dir-li que els autocars on venien –eren una setantena de músics- estaven avariats abans d’arribar a Saragossa. Llavors, amb el meu pare, vàrem contractar dos autobusos de l’empresa Satorres i vàrem anar a recollir-los. Però tot i això, vàrem calcular que no arribarien fins a les 12 de la nit i així li vàrem comunicar a l’Iturbi, que ens va respondre: "Yo toco hasta que llegue la orquesta". I així, a dos quarts d’onze de la nit, Iturbi va sortir a l’escenari, es va disculpar per la demora dels seus música i va començar a tocar el piano, sense parar, fins que a un quart d’una va arribar l’orquestra, que ja venien vestits. Va ser un moment apoteòsic i el concert es va allargar fins a les dues de la matinada provocant el deliri del públic assistent.

Com celebrarà aquesta medalla?

Doncs la celebraré avui mateix, amb un sopar en un restaurant amb la família i una quarantena d’amics amb els que estic especialment vinculat.